Aquesta és la història d'un nen que volia ser cavaller però, havia un petit inconvenient, què dic un petit inconvenient! Un gran inconvenient! Els seus pares eren camperols de les terres d'un miserable senyor; el comte Deltramús.
Aquest noble senyor, era la bestia més temible en els camps de batalla ja que era reconeguda la seva obsessió per no deixar cap supervivent a les seves batalles. No cal dir que aquesta terrible forma d'actuar també es veia reflectida en el tracta als seus súbdites.

Marcel·lí, que així es deia el nostre protagonista, quan va complir 10 anys es va plantar davant dels seus pares i els va dir que volia ser cavaller!  Com us podeu imaginar, els seus pares, no li vam fer cas i van continuar amb les seves feines de llaurar ja que el comte els havia donat  dos dies per acabar amb aquesta tasca.

Marcel·lí, una mica decebut, va continuar també ajudant als seus pares en les tasques del camp.

Havia passat un any sencer des de que Marcel·lí hagués declarat les seves intencions als seus progenitors. Estaven en les tasques de preparació del camp per plantar les primeres llavors de blat que havien de donar una gran collita per tenir suficients provisions de menjar i poder vendre els excedents què segons el comte sempre havien d’haver.

Mentre estaven realitzant les seves tasques, pel comtat veí s’observava un cel molt ennuvolat, el color, cada vegada s’enfosquia més, no havia manera de recollir les llavors que ja s’havien plantar i menys  donava  temps suficient perquè aquestes arrelessin a la terra. Tothom es temia lo pitjor.

Trenta minuts van estar suficients, una forta tormenta va descarregar sobre aquells camps i sobre els caps d'aquells fantasmagorics camperols, deconcertats i a la vegada atemorits; el comte Quilius no els perdonaria mai aquella catàstrofe. Les conseqüències serien terribles. Mentres els nens reien i jugaven amb l'aigua i les basses que s'havien format els adults, es lamentaven; aigua i llàgrimes eren un sol líquid. Entre tot aquell panorama va destacar una veu que cridava, com mai ningú l'havia fet mai, - recollim les llavors que poguem avans que se'ls emporti l'aigua! Semblava mentira que un nen d'onze anys tingués més cervell que tots aquells camperols despavorits. Havia estat Marce.lí, el seu crit va donar resultat i de cop, desenes e cosos, adults i nens, que de cop van deixar de jugar amb l'aigua, es va ajupir i van començar a recollir allò que emblava perdut.